ELS DINERS DEL METRO

Una mil·lèsima part dels 60 milions d’euros que va costar la visita del Papa hagueren evitat l’accident del metro de València. Amb una inversió de 56.000 euros un sistema automàtic de frenat haguera reduït la velocitat del tren de 80 a 40 km/h i ara les 43 víctimes mortals continuarien amb vida. Però la línia 1 de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) és l’únic suburbà de l’Estat espanyol que no té instal·lades aquestes mesures de seguretat.

Tot i això, un mes després de la tragèdia el Partit Popular continua negant les evidències. Un rere altre, hem sentit tots els responsables de FGV i de la conselleria tirar-li la culpa al maquinista. Un rosari de declaracions calcades que seguien un guió prefabricat des del Consell: la seguretat era l’adequada i el sinistre inevitable. García Antón va clausurar la comèdia assegurant que era “fruït de la mala sort”, com si els astres tingueren alguna cosa a veure amb açò. Mentre Camps continua amagant el cap conscient que aquest cop no poden culpar a Zapatero.

No hem trobat cap gestor polític amb una mica de vergonya per reconèixer, ni tan sols, que alguna cosa no funcionava. Tampoc quan sortia a col·lació el xoc entre tres trens de la mateixa línia del setembre de 2005 a Picanya, on la manca del mateix mecanisme de frenat va provocar mig centenar de ferits.

Ferrocarrils té el dubtós honor d’encapçalar tots els rànquings de sinistralitat d’Espanya. Segons el Ministeri de Foment entre 2000 i 2002 FGV va registrar 85 accidents, un cada 10 dies, que representa el 89% del total de la xarxa de ferrocarrils autonòmica (distribuïda per Madrid, Catalunya, Euskadi, Balears i País Valencià). De fet, en aquests tres anys, el 70% dels morts (una víctima cada tres mesos) i el 90% dels ferits es van produir als trens gestionats per la Generalitat Valenciana.

Després d’això, algú va decidir fer desaparèixer de la llista negra a FGV, però en lloc d’invertir en seguretat va procurar una fórmula molt més econòmica: deixar de fer públiques les dades. I així és com, des de l’any 2003, l’apagada informativa ens impedeix conèixer l’evolució de la sinistralitat. Encara que, molts ens temem, ha continuat creixent fins convertir-se en insuportable el passat dia 3 de juliol.

La manca de seguretat no és conseqüència de la mala conducció dels maquinistes, com ens va explicar el PP quan van xocar a Picanya o com pretén fer-nos creure ara. La veritat és que FGV arrossega un deute abismal. La Generalitat Valenciana governada per Camps ha desatès les inversions de forma escandalosa. Per posar un exemple, en 2003 FGV només va cobrar el 22’8% de les subvencions d’explotació pressupostades pel Consell i en 2004 la morositat va arribar a 89’6 milions d’euros.

Però la situació ve de lluny. FGV no ha rebut durant els darrers 5 anys cap subvenció de l’Estat central. I tot, perquè l’any 2001 Zaplana es va gastar en altres menesters els 23’7 milions d’euros remesos des de Madrid per cobrir el dèficit d’explotació de l’empresa. El govern, que en aquell moment presidia Aznar, va tallar l’aixeta que ja no s’ha tornat a obrir.

En aquestes condicions, els retalls pressupostaris han estat continus. No hi havia diners per renovar les vies ni tampoc per modernitzar les màquines ni els vagons. Els diners no arribaven per millorar la formació dels treballadors i les treballadores i, com no, tampoc per invertir en mesures de seguretat. Això sí, l’exigència de puntualitat creix al mateix ritme que els viatgers i s’ha de recolzar sobre una línia cada cop més antiquada i sense el manteniment adient.

A pesar de tot, cap dirigent de l’empresa –segons asseguren– va preveure el perill. Encara que els sindicats si ho feren, entregant per escrit un seguit de demandes que fa un mes continuaven dormint al calaix d’algun buròcrata.

El major accident d’un metro a l’Estat espanyol ha estat una història anunciada. Les mesures de seguretat pròpies de fa dècades suportaven les exigències d’un suburbà del 2006 i, més prompte o més tard, la tragèdia es veia venir. La veritat es manifesta innegable per a tothom. Per a tots excepte per a García Antón i per a Camps que continuen nugats a la seua poltrona esperant que en maig de 2007 haja passat la tempesta.

Joan Antoni Oltra

Portaveu adjunt d’EU-l’Entesa a Les Corts Valencianes

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.